La gran quantitat de monuments religiosos existents a Catalunya fa molt difícil mantenir en condicions aquest parc edificat, i sovint, les solucions proposades per a reparar danys o revertir el mal estat d’aquestes edificacions, són molt costoses. Això, sumat a la manca de capacitat pressupostària de les administracions i entitats religioses, fa que sigui impossible assumir-ne el cost i que, en conseqüència, no s’actuï i els monuments segueixin deteriorant-se. Això s’agreuja en el cas d’esglésies barroques, on l’ús de voltes i cúpules de rajola doblada és desconegut, així com la seva construcció i el comportament estructural. Aquest fet esdevé una amenaça per a la conservació d’aquestes voltes i per la integritat monumental dels temples, que es veuen sotmesos a demolicions innecessàries o a reparacions sobre dimensionades. Durant el segle XVIII a Catalunya es van construir una gran quantitat d’esglésies i es van reformar molts temples romànics i gòtics. A la zona de Lleida i Tarragona, fruit de la puixança de les poblacions dedicades a la producció i al comerç de l’aiguardent i de l’oli, es van erigir esglésies de dimensions monumentals, el disseny de les quals fins i tot s’exportà al Nou Món. Com va ser possible la construcció d’aquests temples construïts pel poble amb escassesa de mitjans, anomenats per alguns historiadors “Catedrals de l’oli” o “Catedrals del vi”? Com es construïen les esglésies barroques catalanes amb voltes de rajola doblada? Quins materials s’utilitzaven i quins tipus s’adoptaven? Perquè només a la zona de Lleida i Tarragona van aparèixer les esglésies de saló? Es podria afirmar que les esglésies catalanes del segle XVIII es construïen sempre amb voltes de rajola doblada? Quina geometria adoptaven els mestres de cases per construir aquestes voltes? Com s’encertien de la seguretat de les esveltes fulles que les conformen? La geometria era un factor que n’assegurava l’eficàcia? Com establien la forma i els gruixos “segurs” és gràcies a l’ús de les voltes de rajola doblada que es van construir temples rurals de dimensions monumentals. Com aconseguien els constructors que no disposaven de coneixements teòrics amplis bastir aquests edificis amb aquestes voltes? Com intuïen l’estabilitat de l’estructura? La seva experiència es basava en mètodes empírics o existien normes tàcites per al correcte disseny? Com dimensionaven adequadament els estreps per a suportar l’empenta? I els gruixos dels murs i dels pilars? Altres elements com la coberta podien ser part activa en l’estabilitat global? El tipus saló reportava avantatges respecte d’altres? Perquè adoptant el tipus saló s’assolien temples més grans? Com establien els mestres de cases com calia repartir els pesos per a aconseguir l’equilibri? El despreniment d’una rajola, o part del revestiment d’enguixat, compromet la seguretat dels temples? Fins a quin punt són preocupants les deformacions de les voltes i els desploms dels murs? Són segures les voltes de rajola doblada malgrat les deformacions? Els pilars i murs desplomats comprometen la seguretat de les voltes? Les esquerdes revelen un col·lapse imminent? Es poden determinar les causes que provoquen aquestes lesions i es poden revertir? És necessari, per a poder respondre aquestes qüestions, aprofundir en el coneixement sobre la construcció i el comportament estructural d’aquestes esglésies per tal d’avaluar adequadament la seva seguretat. Aquesta tesi vol aclarir com es construïen les esglésies del segle XVIII, quin és el seu comportament estructural i com s’aconseguia la seva estabilitat; mitjançant la revisió de textos històrics, la presa de dades de treball de camp, l’anàlisi d’estructures i l’estudi de les lesions.

La gran expansió de la indústria tèxtil que tingué lloc a Catalunya entre la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX va generar la construcció d’un nombre considerable d’edificis amb unes característiques similars, destinats a fabricar aquests productes. Posteriorment, les crisis successives o la seva pròpia obsolescència funcional han permès que les grans naus de molts d’aquests edificis hagin esdevingut espais d’oportunitat per allotjar-hi nous usos.
Aquesta publicació recull algunes de les intervencions realitzades en aquestes antigues fàbriques modificant els seus programes de maneres diferents i, de vegades, sorprenents. El que es pretén és mostrar com s’han dut a terme aquestes intervencions, exposant-ne les seves intencions i estratègies per tal de facilitar la comprensió dels aspectes clau de les renovacions efectuades. Al mateix temps, es vol posar en relleu la seva important capacitat d’adaptació als nous requisits. Uns edificis, en definitiva, caracteritzats per la claredat geomètrica dels seus volums, pel rigor dels seus sistemes constructius i l’ús d’uns materials adequats que han perdurat al llarg del temps.